dissimetria

Fèlix Balanzó Guerendiain

nota (en defensa de la psiquiatria imaginària)

A vegades penso si els meus post-its, i també els dibuixos, són per a un psiquiatre imaginari. Lla doncs, puc escriure: arterós, capaç d’enganyar-se ell mateix, el temps va trucar la porta. Érem sopant aquell dia i es feia de malentendre què podia el temps voler a aquelles hores cansades. Quan la veritat no va ser així, quan la veritat era una altra cosa, més despreocupada, més familiar, s’entengui. Sé que sempre he volgut riure, que no hi ha res més amargant que un culcosit carallarg i descontent.

Del respecte mutu a la natura, de la delicadesa de les relacions arbòries, de l’elegància sembla que un científic australià les va veure com “timidesa”. Els boscos, però, no volen psiquiatres, només aire volen.

manifassejar

“Manejar arbitràriament afers d’altri, especialment d’una col·lectivitat.” I, tanmateix, no hi ha guionista; ningú per a aquesta malura indefinida, per a aquesta mala vida en l’abocador de processos judicials. No fa vent ni tampoc no tenim rems. Naveguem la soledat de fragments de drama, deriva cruel on la ignorància ha perdut la gràcia. Ignorància democràticament aconseguida; o merenga, per comptes de consciència. Sento vergonya davant el silenci, davant la por-ambient, que fa twerking disfressada de llei i ordre, i en diuen festa major.

Heròdot, a propòsit de La presa de Milet, de Frínic, diu: “Els espectadors prorromperen en llàgrimes; el poeta va ser castigat amb una multa de mil dracmes per haver recordat calamitats nacionals [οικὲια κακἀ] i se’l prohibí terminantment que mai més representés aquesta obra”. De les misèries pròpies, doncs i sembla que des de fa temps que hi ha el costum, millor no parlar-ne, són dois. O no ben bé, potser que en siguin més; i tant de silenci. Πἀλαι τὸ σιγᾶν φἀρμακον βλἀβης ἔχω “fa temps que el silenci és l’únic remei del meu dany” Èsquil, Agamèmnon.

Penso més en Llya (Melina Merkuri), la protagonista de la pel·lícula Mai en diumenge, de Jules Dassin, que anava al teatre a veure les tragèdies i plorava desconsoladament, encara que no les entenia. I si realment no és mostra del que s’ha d’entendre com la ignorància, l’estat de gràcia.

r

Sovint he dit que una vida massa llarga arrossega cansament com a paga i que no paga això de voler més temps que el temps de les estadístiques, de la mesquina oficialitat de les mitjanes de vida; encara que no sé ben bé què hi amago. Als finals de l’existència només hi ha tristos ensurts sanitaris i no cap d’aquells que constituïen el joc. Ahir vaig veure en imatges d’arxiu els ulls d’una dona mirant el policia que la desnonava, a ella o a algun veí. Mirava suplicant.

Compassió inútil d’humans, tendre animalisme per a bonobos i altres bèsties, poesia de bestiari, dolç passat caient. Al capdavall és a tu qui et contemples implorant inútilment, bonobo idiota; quan ara va de viure en formiguers connectats pel porter automàtic. A nosaltres –això és record?– també una vegada ens van fer fora de casa i sabem què vol dir haver perdut la categoria d’idiota. Caure no és fotut, cal saber aixecar-se amb elegància.

Érem una horda de quatre i jugàvem. Potser sigui això, que expulsats del joc no vulgui ja una vida llarga. Quant viu un bonobo? Amb això em conformo. Em sembla, però, que ja he superat amb escreix la mitjana de joc del bonobo. Jugar a bonobos, quan a la tele fan joc de llamps i trons de bonobos. No és prou compartir el 97% del genoma, fins i tot ara, en els temps d’ara que val tan poc.

Jugar en futur vol dir imaginar què voldries quan hagis mort. He rigut i fet riure amb els meus desitjos i boges disposicions testamentàries. Amagant a la vegada l’horror de les funeràries, de les autòpsies, de les ploramorts, del negre-mort sense esperança. I jugar en futur, també vol dir escampar-lo pel present. Per alegria, havíem oblidat els passats. Bonobos, érem bonobos en bicicleta i anàvem a comprar el pa a la Rosalia.

Algun ocell s’havia estavellat contra els vidres de la casa, barrera de mal entendre en un apart de món com aquell on no hi havia racons de silenci, i tot tan silent, però. Era un cop sec que trencava cançons i sortíem per veure si l’ocell no havia pres mal definitiu i tornava a enlairar-se. Et recordo aquestes coses de la innocència i els passeigs que fèiem parlant dels arbres i dels petits molt petits somnis amb què jugàvem. Tot, ara, és allò. I és com un vel que a penes si es mou al vent.

Aristides

“Perquè el bandejament per l’ostracisme no era un càstig de vileses; ans s’anomenava, per cobrir-ho amb decència, un humiliament i retallament de l’orgull i del poder opressiu; però en realitat era un conhortament humà de l’enveja, la qual així espremia la seva malícia no en res d’irreparable, sinó en una ordre de canvi de residència per deu anys. (…/…) El procediment, per a donar-ne un esbós, era com segueix. Cadascú prenia un test, hi escrivia el nom del ciutadà a qui volia fer canviar de residència, i el portava en un lloc de l’àgora clos circularment per unes barreres de fusta. Els arconts de primer comptaven el nombre total de testos dipositats; si els votants no arribaven a sis mil, l’ostracisme no tenia efecte. Després d’això, separaven cadascun dels noms, i l’home que havia tingut més vots era bandejat per deu anys, amb el dret de percebre les rendes d’allò seu. Doncs, quan els votants inscrivien els noms en els testos, conten que un pagerol que ni sabia de lletra, allargà el seu test a Aristides, cregut que era un qualsevol, i li pregà que hi escrivís el nom d’Aristides. Admirat, aquest li preguntà quin mal li havia fet Aristides. “Cap, respongué el pagès, ni tan sols el conec, però ja estic tip de sentir que per tot arreu li diuen el Just”. En sentir això, Aristides no respongué res, escriví el seu nom i l’hi remeté”. Plutarc, Vides paral·leles; vol. I, part 3ª, Bernat Metge, 1927

de la fidelitat

Les traduccions de les tragèdies gregues que fa Carles Riba són realment una meravella, també de les Vides, de Plutarc. Una curiositat, però. A la introducció que fa de l’Agamèmnon, diu: “Aquesta Clitemnestra és tot el contrari de la pacient, de la virtuosa Penélope: és la pariona vivent de tantes dones vicioses, i en especial d’Hèlena; l’una i l’altra han estat el geni funest del respectiu marit”. Està bé de recordar que fins i tot els poetes il·lustres han estat estrets alguna vegada.

autopista (de peatge) vers una societat de dividus

ἀκμὴ γὰρ οὺ μακρῶν ημῖν λόγων

“l’hora no ens consent llargs discursos” Sòfocles, Filoctetes

Aconseguir que la gent estigui tranquil·la, que no tingui res a amagar, que no estigui preocupada per la CIA, els controls cibernètics, etc. és tot un llogre de màrqueting: perquè no tenir res a amagar amaga que vostè, realment, els importa un rave, dissimula que vostè és un noningú. I hauria de ser fotut que no els importem ni un maleït rave. És el flux de dades, controlar, conèixer el flux, fer-lo derivar, variar, girar segons els interessos politico-econòmics allò que compta. Vostè, innocent de tot, només és el col·laborador necessari.

Hi ha també la cosa aquesta de la intimitat, el poc valor que hom li atorga. Què s’hi amaga? La manca de res a l’interior? Una mena d’interior segons la normativa vigent? Que tenim papers? La sonora buidor de ser legals, que hauria de ser exasperant? O la necessitat de ser vistos, triats pel gran visor A mi, mira’m a mi? Perquè la manca d’intimitat curiosament conviu amb l’exaltació ja centenària de l’individu. Individuar-se, però, en tant que buits. Ànima de càntir, per fi.

En Però, l’adversatiu “no sóc masclista, però…”

Perot la definia amb fines carícies. L’alliterava, Perot eren feliços; es podria dir que la vivia en adversativa submissió.

de la miserhabilitat com a posthabitabilitat

Des d’una certa crítica es caracteritza a vegades la societat com a camp de concentració; però potser millor parlar de descampat només, descampat d’estreta vastitud, amb entrebancs per seure al sòl a menjar herbetes mediades. Què dir, sense bateria al mòbil.

del dual, a penes perdut

Hi ha paraules que no tenen singular. A Menorca, per exemple, en diuen regastalles d’allò que queda; en castellà, en diuen rezago. Posem per cas “persona”, tampoc no té singular, encara que sigui per desig només; arrencar, doncs, la màscara; i és que de la lluita feia somnis. Despertar, paraula singular.

de l’empatia amb algoritmes

Què necessita un robot per haver empatia amb un humà? Una vegada, fa temps, vaig passar gran vergonya. Jo llavors cuidava vaca i dos vedells a part d’altres bèsties. Quan arribava l’hora de treure els vedells de mamar, se’m feia molt costa amunt. Els vedells tenen ganes de jugar i no pas que els tornis a lligar a la menjadora encara que els hagis posat tendra esparceta acabada de segar. En la meva absoluta imperícia, era jo qui acabava fart i cansat, però pel que sembla encara em em van quedar forces aquell dia per fer una manyaga a la testa d’un vedell. Va ser llavors quan va entrar un amic a la cort i em va trobar més tendre que les bèsties tendres. En castellà, “ternero”, ve de tendre. Vergonya, no; però sí sorpresa quan una gata molt esquerpa que corria pel mas i que li dèiem Miliqui –era el temps dels pallassos de la tele– arrossegava la panxa pel terra. Amb l’índex vaig acariciar molt breument, això sí, el seu petit cony. Des de llavors, la gata Miliqui se m’acostava amorosida. De l’agraïment de les bèsties n’hi ha moltes històries, que “humanitzem”. D’elefants, conten, agraïts per haver-los tret una espina de la pota… Una gossa peluda i fina, bastant tonta i que ens havien deixat per cuidar va començar a patir que entre els dits de les seves potes li punxessin trapa-sacs. Els trapa-sacs són gramínies amb què els nens juguen a llançar i que quedin enganyades a la samarreta o els cabells de l’altre. Passa també que si et poses una llavor de punta cap endins a la màniga i sacseges el braç, la llavor s’enfila cap endins. Els trapa-sacs s’enfilen també entre els dits de la pota dels gossos peluts, s’infecta i se’ls fa de mal caminar. Aquesta gossa que deia que vaig haver de curar moltes vegades, encara molt tonta, em venia darrera per tot arreu, semblava agraïda. Hi ha també el cas de la burra que hi havia al mas, que es negava (dit d’una altra manera i més real: que jo no sabia què fer per fer que fes cap feina) a treballar. De manera que rondava pel mas talment com un gos. S’estirava al sol i a vegades bramava fort al costat del pou i no aturava fins que amb la mànega la remullaves i li passaves un raspall pel llom. Segons la burra, n’estic segur, entre ella i jo, que tanmateix era l’amo,  hi havia empatia.

No sé si se’n pot dir empatia a les relacions amb els animals. De l’agraïment que algunes bèsties sembla que ens mostrin n’hauríem d’entendre que són interpretacions nostres, que el que pensin les bèsties passa sempre per un sedàs que “recodifica”, és a dir, que trasllada al nostre codi, que interpreta els “signes” de les bèsties. Les al·legories amb animals en serien la mostra més clara. Hi ha un aspecte o denominador comú: qui estableix que hi ha empatia és l’humà. La seva ment pressuposa, s’auto-imagina més potent i decideix que allò, aquella relació és empàtica. L’empatia, doncs, crec que l’hem d’entendre com a relació entre un que és més, més poderós, envers un altre que té per sota. De la resta, se’n diu síndrome d’Estocolm.

Segons Noah Harari, un dels reptes amb què acaba el seu llibre és quina importància pot tenir la ment front la intel·ligència superior dels robots; sentir front saber. Diu: “Què té més valor: la intel·ligència o la consciència?” No vull dir si es pot tenir empatia amb la intel·ligència d’un altre ésser, sinó amb un que sigui no només més intel·ligent, sinó sobretot que no tingui consciència. De la consciència de les bèsties, no en sabem massa res; però som capaços d’imaginar-la. Quina mena de consciència podem imaginar per als robots que no sigui a la manera humana i molt molt més intel·ligent? I al llibre, l’autor l’acaba proposant: “Què passarà amb la societat, la política i la vida quotidiana quan algoritmes no conscients, però molt intel·ligents, ens coneguin millor del que ens coneixem nosaltres mateixos?” Vol dir que els robots ens interpretaran com fem amb les bèsties? Serà empatia o mer dirigisme?

Fa uns anys vaig proposar a uns amics què passaria si veiéssim o sabéssim que una rentadora o una aspiradora té sentiments, pensaments, patiments. Després de fer unes quantes voltes per la qüestió, un, veritablement espantat, va decidir que desendollaria l’aparell. Penso si es pot entrar en relacions amb super-algoritmes quan no hem resolt relacions amb iguals. Reconec que al camp, al mas, vaig gaudir de moltes coses, i que per tirada hi tornaria; però és entre els humans, potser sovint incòmode, que em trobo, sóc, som, en tant que grup, malgrat tot. Deia Nietzsche que “és difícil viure amb els humans, perquè és difícil callar”. Crec que mal interpreto Nietzsche: penso en la necessitat de dir, en el desig. I una societat on sigui difícil parlar? Què escoltaran nostre els algoritmes? Segons Noah Harari, el fluir de dades per aconseguir el màxim d’eficàcia.