Li diria a Zoido, que diu que xiular l’himne és violència

A alguns, és el silenci el que trobem violència, forçar silenci; a més del genèric silenci administratiu, també el polític i de manera especial, de l’incomprensible silenci intel·lectual sabem que és violència, la violència de la por.

Anuncis

canticela

Convèncer? Realment no vull convèncer ningú. Com a molt, davant la possibilitat certa que tenim de viure en república, dic coses que poden semblar que ho pretenc; de debò, només són producte de l’estranyesa davant l’immobilisme. Ara, la “causa” és republicana; fa un temps en parlàvem de lluita de classes (i, com a un somni, alguns somiàvem, somiem encara, en la desaparició del poder). Sovint calculo (em poso lògic, vull dir) que el temor al canvi actua amb més eficàcia que el futur. I penso si no serà caracterològic que a alguns ens agradi més allò que està per fer, molt més que l’avorrida reproducció de clixés sabuts, clixés que la seguretat de la norma determina. A casa, llavors deu ser congènit, agrada més el voyage surprise. Els pocs que hem pogut fer sempre han estat a l’aventura. Però tampoc no m’agrada parlar de mi, encara que sovint m’escapin qüestions que no hauria d’haver dit. Com, de quina manera està un, de què està tocat pesa damunt tot el que es diu; a uns més que no pas a uns altres. I no sé si aquesta cosa va amb aquella.

No, no és cosa de caracterologia. Però tampoc no en sé la causa. Ara acabo de veure un espectacle a la televisió: les imatges del que anomenen “guerra civil”. Explicat com si hagués estat una trista guerra d’iguals; l’objectivitat no fa comentaris. En color, imatges acolorides, què tapen, què volen tapar, què aconsegueixen tapar; perquè no hi havia cap mena no ja d’anàlisi, sinó ni d’un miserable adjectiu que qualifiqués l’horror d’aquella gent de creuada i sadisme. Ni de la ingenuïtat, en podem dir “ingenuïtat”, dels republicans; en podem dir “republicans”? En acabat, el presentador ha demanat si ens havien agradat les imatges en color. És la primera cosa que ha dit. Després, des del coll de Banyuls, ha començat a introduir el que venia a continuació: la guerra al Iemen, com per reblar que tot això passava lluny.

A vegades tinc la sensació que la causa està perduda, que el Sistema ha convençut majories i és el guanyador (encara que mai no he vist lluita, sinó només abús de força). Acceptar el fet evident, que hom l’accepti, se’m fa lleig; la raó és simple, perquè és acceptar el Sistema; més encara, és pretendre ésser-ne part de la lletjor i la putibúndia; cal ser baix! i tants com n’hi haurà que em diran imbècil. Deia que em causen estranyesa, que no els entenc; i la meva reacció sé que són maneres d’independitzar-se. Però també sé que no m’agraden: porten a l’aïllament, forma d’exili.

destituent. l’anàlisi del dolor no pot ser gramatical. Sabem que és política.

(Algú podrà pensar que entre línies em refereixo a la constitució espanyola; quan de fet, és de tot el que està constituït que jo en deia, del quiet, de l’estaquirot, de l’impassible) encara que no sé per què ho dic entre parèntesi.

nota: Definim república com l’activitat que no es cansa de fer república; ens definim exteriors a la violència del dret constituent i la seva conseqüència, el poder constituït. Fer república és una activitat destituent, aproximació-seguida-seguida (infinitessimal) a l’alegria de la cosa-pública.

per una potència destituent

Dolor no és un nom propi, sinó comú. És de la manera de ser comú, que és estrany, perquè que el dolor comú és estrany vol dir que només se sent el propi. I, segons tots els indicis, el dolor no és un problema de gramàtica. El dolor és constitucional, afecta a tots i ens l’hem de treure de sobre.

rara rancor

Rara rancor, que podríem considerar un oxímoron: la rancor –de ranci, el mal gust que alguna cosa et deixa– a la vegada et lliga o atrapa. La rancor manté relació, relat. Rar, en canvi, etimològicament, *erδ-, aparta, bandeja, ex-capta (constitueix excepció; pren desprenent); per això, xarxa, que a la vegada que separa encercla, agafa. Amb rara rancor caracteritzem l’ambient.

petites idees

Seré correcte, si puc, perquè estant les coses com estan, més aviat és la còlera el que em mou. Diu Aristòtil a la retòrica 1374b 19 Καὶ τὸ εἰς δίαιταν μᾶλλον ἢ εἰς δίκην βούλεσθαι ἰέναι· ὁ γὰρ διαιτητὴς τὸ ἐπιεικὲς ὁρᾶ, ὁ δὲ δικαστὴς τὸν νόμον. Tradueixo: “és preferible acudir a la dieta (l’arbitratge) que a la dike (justícia). Un àrbitre (διαιτητὴς) té en compte el que és convenient, mentre que un jutge (δικαστὴς), la llei”. Gairebé que ho proposo forçat. Millor un intermediari que. Tanmateix, per mi, la solució –vull dir el camí a fer, el camí que no acaba, és a dir, el fer– seria aturar el país, sine die, com a expressió de MARXEM. Gairebé sinònim de tenim grans idees.

en-això-voler

Hi ha qui té pena pel que ha perdut, i qui en té pel que vol perdre i no sap com; dels primers diem que han perdut el laberint; dels altres, que mai l’han sabut gaudir. De tots, vaga por de futur; és a dir, incapacitat de present (i de desig).

usos de la sorra

La pedra sorrenca, que també es diu marès, viu el record de mars perduts; a vegades, encara que desfeta, només els recorda en un pipi-can. Tot passa en el temps desaparegut, en la porta que no acaba. Intempèrie, és com es deia la barca. El verb habitare, habitar, és un intensiu d’habere, tenir; habitar de gos a una pedrera, ressò d’hipoteca. Heidegger diu que l’animal és pobre de món [weltarm] ¿com és la pobresa de l’humà? Desert sorral, espera’ns.

algú diu violència

Empoderar-se és un mot relacionat amb poder; vol dir haver poder, fer-se amb poder. I perquè hi ha poder, vol poder també: emmirallar-s’hi; és d’aquesta manera que a la vegada, s’auto-incapacita per a una crítica de què sia poder.

El poder no és una prerrogativa que tinguin alguns, que anomenem “poderosos”; sinó el resultat d’un entrellat de micro-poders, de joc de forces que, baixet i des de molt avall, teixeixen l’estructura tota del sistema. Massa sovint s’oblida que la legitimació de jerarquies, de la mena que siguin, es basa en detalls violents a penes perceptibles, menudeses de violència, detalls que atribuïm a simple descortesia, per exemple el llenguatge de l’Administració. (simplifiquem molt, és cert). O la decoració de les mercaderies, la gestualitat en la publicitat. Poder i violència van de la mà.

Una de les maneres d’expressar-se el poder és mitjançant l’adjectivació, veritable control del llenguatge. I això no es fa per decret (a vegades, també). Bàsicament, petits canvis de significat, a penes percebuts, d’ús fàcil i quotidià adoben/sostenen la imatge del món-a-disposició.

Entenem per imatge-del-món-a-disposició la imatge oficial del món (d’una altra manera: la que instaura/dictamina la il·legalitat de qualsevol altra possible imatge); la imatge-del-món-a-disposició és la veritat exigida a tots els que anomena ciutadans, per raons d’eficàcia i poder així, en tant que ciutadans, participar; però participar en què.

Parlem, doncs, de la normalitat de la Veritat oficial, resultat-expressió del joc de forces que constitueixen l’Ordre del sistema. Seguint Foucault, mitjançant la producció incessant d’enunciats i de visibilitats; de gestualitats de tota mena (els mitjans en són els principals “divulgadors”) configuren la imatge o veritat del món.

I això, aquests ordre, l’Ordre no ho té possible sense violència. (Recordem, de passada, que qui adjectiva la violència, a més de distingir entre violència legítima i violència il·legítima, pot atribuir violència (il·legítima, és clar) a tot allò que l’amenaci, fins i tot i com sabem, de manera pacífica, o raonada) La crítica que fem de l’Ordre és la crítica de la violència. Per la seva banda, l’Ordre considera “legítima defensa” la violència que “legítimament” –diu– exerceix.

Les forces de l’ordre garanteixen la veritat imposada; a vegades en diuen la normalitat. És una veritat que explana la realitat, que mai no l’explica.

Hi ha també d’altres serveis de manteniment de l’ordre. Si per a les forces de l’ordre sabem de la seva condició rasa i curta, per als serveis de manteniment cal que posem l’ull en les variabilitats de la professió, ventall de feines ben pagades; pensem en serveis d’opinió, en les màquines de producció d’imatges i de la manera de fer-les significatives, en els significats de la tecnologia, la substitució de la realitat pels efectes especials, etc. (els efectes especials no expliquen ni s’expliquen, com els trucs de màgia; només són eficaços).

A vegades se sent a parlar d’abús de poder. Nosaltres pensem que tot poder és abús: quan el poder es troba cosa-normal o hàbit-habitual o consuetudinària-costum, es participa involuntàriament, acríticament, un es converteix en comparses de la Veritat imposada. Sempre hi ha abús de poder i la seva violència és sempre extrema: tanta quanta necessiten per mantenir l’ordre a l’empara de qualsevol crítica.

Escrivia W. Benjamin que “Toda violencia es […] poder que funda o conserva el derecho. Si no aspira a ninguno de estos dos atributos, renuncia por sí misma a toda validez.” D’aquesta manera, distingeix entre aquella violència que es va exercir per instaurar poder i aquesta que serveix per mantenir poder.

Com fer, construir una crítica, ser crítics amb l’ordre imperant? Alguna vegada hem cridat “som gent de pau”, però no pensem, malgrat l’etimologia, que la pau suposi un pacte. Per a nosaltres, gent de pau vol dir igualitaris, d’igual a igual perquè cadascú pugui ser diferent, segons li agradi. Com podríem ser violents! Mirem (i ens fan riure) la cara de l’ordre.

Hem vist la cara dels agents de la policia, dels mossos i dels guàrdia-civils i no valen una escopinada. Hem estat testimonis de sentències violentes: el nostre menyspreu independent i altiu. Hem vist polítics –volem dir professionals– ens han fet riure, perquè por no ens en fan.

Però mai ens ha passat pel cap fer-los mal (ni tampoc desitjar-los-en cap). D’una altra manera, no deixem que ens afectin, que ens soscavin la potència, l’alegria del que fem. La potència, a diferència del poder, és existir, i afegim: la valentia d’existir; i està relacionada, sens dubte, amb la dignitat i l’alegria. El poder és contrari a l’alegria, no la suporta.

A poc a poc, es consolida la transició exemplar i l’exemplar normalitat és la tapa. La llosa de la llei. La veritat-caverna. Com se’ns acudiria, com ens podria passar pel cap no apartar-nos-en? Estem fugint de la violència, de les seves maneres. I el menyspreu que sentim per la violència és mentre ens estem separant; en mantindrem el record, però.

 

baralla

De la dificultat de proposar-se el llistat de les coses que preocupen. Més encara tenint en compte que no hi ha res a fer, que preocupen amb raó. Pensar el mot “pre-ocupar”: ser abans de. Per què córrer. Cal explicar prèviament què. Perquè hi deu haver se suposa tot allò que és previ[1]. Post-ocupar, doncs, millor com a antònim. Ara afegir. Su-posar serà el mot que faci referència a la base, al que està sota. Les copes, damunt. Fer mapa de temps espai. Pre i post. Sota i sobre. Quin és el buit del moment?

[1] Previ, que s’avança; preveure, que veu abans. Fantasies! De planificar: no és fer pla allò que és abrupte. Cal reconèixer que no sabem planificar, qüestió lògica.