dissimetria

Fèlix Balanzó Guerendiain

de la tècnica

No tinc arguments, el que dic és a cor de sentiments. És davant el fet que hi ha joves que treballen eludint impostos, no declarant petits (miserables) ingressos. Dos tòpics –perversitat d’ambdós tòpics– estan robant al conjunt del país, dificultant la sortida de la crisi, no són solidaris… i un de pitjor, més mesquí: en acabat no tindran una jubilació jubilosa. Quins collons! Per això deia de la manca d’arguments, només tinc improperis, ho lamento.

En paral·lel, se sap de les maneres d’eludir impostos per part dels acomodats; però tornem al tema. Amb un present precari, als que tenen un present precari se’ls pot demanar que planifiquin el futur? Per demanar que no quedi, però resulten més convincents les raons per assajar de sobreviure entre la malesa del pobre present. Com a mínim, cal entendre que no pensar en planificar el futur pels qui tenen tan poc present té un component lògic. D’altra banda, no estaria bé pensar que planificar, per part dels que a penes si en tenen, de present, de planificar com formiguetes, deia, el futur comporta un millor present per a un sistema que els condemna a no poder ni pensar en el fotut? Vam estar, amb uns amics, passejant pel cementiri (lligo els fets, però no ho tenia previst (també visc quasi només el present)).

Ahir vaig anar al museu de la tècnica. A una de les vitrines hi havia (la foto és molt dolenta) aquestes manilles, antigues. Eren a la petita vitrina de la col·lecció de cadenats. Tot un símbol, encara que no sàpiga argumentar per què em semblen símbol de la submissió.

Al pis de dalt hi havia les màquines de cosir, i al tercer pis, les d’escriure (petit detall, amb les màquines de cosir, els maniquins d’unes nenes; a les d’escriure, unes de nens). 

Als museus, sovint, hi ha racons curiosos: arraconament de màquines roges, ho dic encara que la meva sigui actitud negra.

Anuncis

“how sweet to be an idiot”

Nici és una variant de neci, aquell que no sap. En francès, ara, nice és un « terme vieilli. Qui ne sait pas, simple par ignorance. » perquè actualment vol dir, com en anglès, bonic ; en anglès, als començaments, nice també va voler dir imbècil. Hi ha un període que el significant vacil·la. “In many examples from the 16th and 17th centuries it is difficult to say in what particular sense the writer intended it to be taken.” trobo a un diccionari en línia, i aquesta exquisida cita: “I am sure,” cried Catherine, “I did not mean to say anything wrong; but it is a nice book, and why should I not call it so?” “Very true,” said Henry, “and this is a very nice day, and we are taking a very nice walk; and you are two very nice young ladies. Oh! It is a very nice word indeed! It does for everything.” [Jane Austen, “Northanger Abbey,” 1803]. Allò que era idiota, imbècil, bé que hesitant, va acabar significant bonic. Podem estar segurs que aquest canvi o deriva de significat no ha estat per mera compassió, sinó per una mena d’infantilisme, com el diminutiu “pobret” aplicat a un nen, a la seva innocència. Com si diguéssim que la ignorància és bonica, adequada als gustos previstos. És sospitós que un idiota hagi acabat sent una cosa bella; sospitosa inèrcia comprensiva. A la llengua catalana no s’ha donat encara el trasllat, però ens demanem si no ha calgut, si ja se sobreentén, si no cal burxar encara més la ferida. Hi ha un gag dels Monty Python on un amb posat d’idiota canta al piano “how sweet to be an idiot”, ens pensàvem que era sarcasme i tal vegada era suggeriment de clandestinitat, tot aprofitant l’auge de la imbecil·litat. Ep, que no pretenc insultar ningú.

jo buscava la pedra on tornar ensopegar i totes em semblaven la mateixa

Morfeu

La sensació d’estranyesa pels enunciats amb què els mitjans expliquen/construeixen la realitat és un component de la por-ambient: la realitat proposada es fa distant i la vida pròpia es converteix en un parrac per amagar; s’abandona l’existència personal a mans de la interpretació oficial. Es fa existència obligada a seguir, a respirar, a menjar allò que només són imatges, ombres de cada vegada menys estranyes, més necessàries. La normalització voluntària. Sabem que la proposta de la “servitud voluntària” era de sotmetiment, d’acatament; la normalització voluntària és de confort, s’accepta la normalitat proposada com a confort. Breument, s’accepta que l’estranyesa produeix ciutadania. A més, hi ha  contagi, diguem-ho tot: la gent que no està al dia sent i veu el mateix. La normalització com a forma. Morfeu, la divinitat que construïa formes; podria ser una bona capçalera.

a tocar del res

Davant un punt negre que ocupa la totalitat del camp de visió. Suposar que és un punt molt gran; suposar? no, deduir; també podria ser que fóssim petits, és cert; petits respecte del punt negre, relativitat obliga més que no pas noblesa. Han dit que el punt s’allunya (ha semblat que deien, les informacions no són prou clares). Però no hi ha canvis. Dir que el punt era més gran que no es pensava; o més petits els congregats, també és cert. Sospitar que la impossibilitat de veure que s’allunyi o que no es mogui és per l’ocupació constant del negre a l’espai, ocupació total del camp de visió, negre constant. Sospitar que tal vegada –lleuger canvi– sigui el punt d’una línia, un punt més, i no se sàpiga quin punt sigui, en quin punt estem, o moviment imperceptible: que s’estigui recorrent la línia, ens travessa, de punt en punt, negre constant apenat, reiterat, on els personatges no actuen sense veure’s actuar, i on actuar potser es confon amb sentir dèbilment i intencionadament. Hi havia silenci i les olors eren a penes perceptibles, com en dissolució, foses en negre. Hem decidit, no obstant la fosca present, seguir; en diem barreja negra. Un cert desànim enfosquia tot allò encara més i fins i tot hi va haver qui deia que era el punt negre que ocupava tot que era qui se’ns venia a sobre. Una línia de temps, punt negre d’una línia de temps, tal vegada la línia de l’horitzó que hi ha al mar un dia de tempesta.

Hem dit que era negre, però no podem afirmar que no sigui ceguesa. Punt cec davant; ceguesa també del punt, inexistència. Com la impossibilitat del punt que s’atribueix a un vèrtex o a un creuament de línies: dos punts no fan un punt, sinó la seva impossibilitat. Negre, doncs. No hi ha batalla. La inexistència no deixa espai ni per un punt final

fa molts anys que es passen bufant. Rajoy el post-epígon

Poso a Rajoy com el personatge que bufa. En la seva fantasia ha decidit aconseguir el globus-en-el-límit, un globus al qual no li entra cap més bufada. Porta anys –això és evident i encara segueix– bufant, perseguint el límit, la bufegada extrema, el non plus ultra; però li peten sempre: rere el dubte de si encara entra una darrera bufada, una més encara, bufa i bufa i li peta als morros. La bufada de saturació, arribar al límit de saturació. I no han fet ni una ampolla.

nit

Sí, és cert. Estic passant un moment dolorós. O (dir potser “oh!”)

més difícil encara

el trapezista, que sentia això, agafà el violí i el feu sonar mentre es gronxava

fuetejat pels focus

el violí, com plora desplomant-se i silenci sona.

I desolat també Quan la policia va preguntar per nosaltres, la carnissera amb les mans a la cintura els va dir Els agradava el picant.

Ens va caracteritzar d’aquella manera

que no podíem entendre en el més espès de la sospita

a comissaria Un ignorant no és només aquell que “no sap coses”, també ho és aquell que només en sap de fixes

bàsicament i en paraules entenedores:

ignorant és aquell que viu tancat en dogmes –li vam dir– que és incapaç de mirar (que li fa por), de sortir de l’ordre-que-explica. Les presons expliquen l’ordre És més, per ser savi no cal saber coses, sinó mirar, humilment, és clar. El moment seguia dolorós, persistia en l’íntima humitat del calabós, S’ha trencat la tragèdia ­–va arribar a imaginar, moment tancat, trencat com un got que cau. la tragèdia trencada, forma de la soledat radical, el silenci absolut; l’exclòs, la nuesa, l’esquelet.

Fora fa fred i el tinc tot amb mi, de silenci Era de fora que ens arribava tabac i alguns llibres. Els presoners no poden mirar el defora

Sí, és cert. Estic passant un moment dolorós. Estelles de ficció que es claven, on era la realitat?

aparent, amagada? de la realitat, n’havien arribat a dir simulacre, també còpia, objectivitat, relat. Del dolor de la ficció, de les estelles per terra en l’íntima humitat del calabós

ens van cridar a declarar De camí, jo buscava el tercer exclòs, per fer-me un amic, em feia cosa arribar sol a l’interrogatori.

senyor Javier Marías:

Estem vivint en la incomoditat d’un moment atapeït on fins i tot sembla que els sentiments, que són coses mentals, prenguin corporeïtat; es veuen, però no s’arriben a acceptar. Senyor Marías, li he llegit un article que va publicar el 29 d’octubre a El País i que du per títol “Demasiados cerebros de gallina”. Vostè agafa uns resultats d’una enquesta nord-americana i diu que anem a pitjor, que la societat va a pitjor. Encara que no és d’això que li vull parlar, a la seva consideració no hi ha ni un petit raonament sobre per què passa el que passa, als EUA. Espero que d’això, de la manca d’anàlisi, no en digui objectivitat. Personalment en dic i només per a ús personal “frivolitat neuronal”. Anem, però, allà on vostè hi vol anar, a l’aparició creixent de cervells de gallina. Diu: “Personas con importantes cargos, y por tanto con influencia en nuestras vidas, razonan de manera cada vez más precaria, como si a muchas se les hubiera empequeñecido el cerebro. No sé, un par de ejemplos: la diputada Gabriel ha incurrido en una de las mayores contradicciones de términos jamás oídas, al calificarse a sí misma de “independentista sin fronteras” (sic);”

Primer que res, salta a la vista que per vostè és axiomàtic que tot estat té fronteres; més encara, que les ha de tenir, perquè si no, es tracta d’un impossible, d’una contradicció en els termes. Però els temps estan canviant, volem contradir els termes; i les fronteres hi ha qui no les vol (curiosament, sobre això les seves enquestes no en parlen); miri-s’ho des de la banda dels qui no tenen país, dels qui no tenen papers. No sé si mai l’han aturat de debò a una frontera.

Per vostè és obvi que les coses han de seguir com estaven, o esdevindrien contradicció en els termes. A poc que ens ho mirem, d’això se’n diu pensament “chato”, rebordonit: no és no comprendre, és ser incapaç de mirar.

En aquests moments, per aquí, a l’extrem nord-oriental de la península s’estan vivint (patint, també) pensaments i desitjos que no pensen en fronteres, que volen independència per fer coses (ho diu el seu president). Si a mi m’ho demana, jo també imagino una república catalana sense fronteres; més encara un conjunt de repúbliques sense fronteres: m’emociona la imprecisió del territori, el canviant de la vora del mar; és l’horitzó el que és frontera.

Llavors, què està passant que no veuen des de les seves talaies. Aquí, com passa arreu (recordi les enquestes que vostè consulta), els efectes del capitalisme hi són. Però sobretot, hi ha un desig complex, transversal, heterogeni, bigarrat, molt i molt problemàtic (l’alta burgesia, per exemple, cantant els segadors al Liceu) de canvi, que vol dir, ara, replantejar i poder decidir. És cert que també, a la vegada, hi ha necessitat de marxar, de separar-se d’una manera de fer les coses, del vol gallinaci (no ho dic com a insult, són només ganes de sortir del galliner), però són ganes que ajuden a voler canviar, a fer, a poder mirar les coses encara que ens costi entendre-les.

què fer (2)

Si ens fixem en el que (els mitjans diuen que) passa amb podemos, a Andalusia podemos reconeix la república catalana; la direcció del partit desautoritza podem (i sembla que hi ha dissensions entre (ho concreto en noms) Bescansa i Iglesias. L’extrema oficial (entenc per “extrema oficial” el conjunt de l’ordre, puaf) ha treballat amb eficàcia. No calien tancs, no només han fet prou por, sinó que han pres (destrossant) l’economia, els mossos, els serveis de comunicació.

La promulgació d’eleccions per al 21 de desembre col·loca un problema que fa avantatge a l’extrema oficial: és evident que hi aniran a votar. I cal considerar les possibilitats d’Arrimadas o d’Albiol (o fins i tot d’Iceta) com a presidenta de la Generalitat: els independentistes, s’han de presentar? Perquè si es presenten, es podria llegir com que se’n desprenen/desdiuen de la legalitat republicana, dels resultats de tants d’esforços…

Hipòtesi: imaginem (és un impossible) un referèndum vinculat. Catalunya independent o (poseu-hi l’oferta que vulgueu). Si aquest referèndum només fos consultiu, no val: seria consulta de desitjos, no de voluntats decidides. Viscuda la por, sabent què és l’extrema oficial (la violència de l’administració sempre és extrema: arriba fins on necessita), quin seria el resultat?

Tanmateix, res de tot això tracta el desig que amarava en cada gest. És prou intens el desig com per sortir al carrer, aturar Catalunya, plantar cara sense reserves a l’extrema oficial? Només si som capaços d’una radical i absoluta aturada, només si no creiem l’extrema oficial, només si els elements amb poder (mossos, altes esferes (puaf), fcb…) opten per les possibilitats de generar un territori des dels principis, només si es deixa la por, que només afavoreix l’extrema oficial, hi haurà futur (ballarem) des d’aquest present.

Si no, autonòmiques; i res d’anar en coalicions.

què fer

perquè posar-se ara a ocupar les rotondes de les entrades i sortides dels pobles podria esdevenir excessivament marginal, també resposta ràpida i/o dadaista. Anar, doncs, a riure davant els números 155 de cada carrer? Respectem els veïns, sisplau. On mostrar, doncs, aquesta barreja d’enuig i d’ironia, on manifestar les ganes de ballar, la necessitat de fer barricades de paper, amb senzilles tècniques d’origami, altrament dit papiroflèxia; ah, com és de delicat aquest moment! quan estem farts d’haver de fer barricades amb les pedres acumulades al fetge, ens fatiguen des de fa massa temps. Siguem imaginatius, realistes volem dir.

Per exemple, hi ha qui argumenta que cal tenir en compte els habitants que se senten catalans i espanyols: és clar que sí, que mantinguin llur passaport, ningú els farà fora (ni forasters, seran com a casa). Perquè no hi ha casa d’algú, aquesta que està per fer és oberta. I per exemple també: sembla que han retirat els que vetllaven per la seguretat dels càrrecs electes; aquí la imaginació és altament necessària: no desitgem cap violència sobre ningú. I de les maneres de protegir el territori també ens hem de fer càrrec, no es pot deixar en mans de qui no se l’estima; hi ha samba com a proposta, que no pari.

D’una altra manera –i em dirigeixo a les altes esferes– si voleu ser-hi, ser amb nosaltres a l’empresa de fer república (cosa que és merament provisional, que volent, no sabem exactament què pugui ser), heu d’acceptar que pretenem independitzar-nos de tot, d’Europa també: només d’aquesta manera podrem començar a decidir què som i què volem ser; que –no sabem per quant de temps– les prerrogatives de què gaudiu hauran de quedar al marge, a les rotondes, per exemple, que és una manera de dir. Heu de saber, que no ens volem independitzar territorialment només: sinó de maneres de fer que trobem fora de temps des de fa temps. Encara: la serietat (i alegria) de la independència rau en la voluntat de pensar i decidir davant les evidències: cal, doncs, deixar les coses clares.