els miserables

“he tornat a la política per por que Espanya perdi Catalunya”. Si el diari on apareixen aquestes declaracions és fidel al que va dir el ministre Borrell, estaria bé una petita reflexió. Imaginem: he intervingut en el malestar d’aquest matrimoni per por que en Pere perdi la Júlia”. Vol dir que qui perd n’era propietari d’allò que perd? En paral·lel i sobre els objectes perduts: sembla que entre l’impresentable Aznar i el miserable González va aparèixer que era més possible que Catalunya era més a prop de perdre l’autonomia que d’aconseguir la independència (en aquest cas, caldria afegir els tints d’amenaça). El primer que es perd és la dignitat, i no ho poden arribar a entendre.

Anuncis

entre dunes

Hi ha una ingenuïtat, encara que perversa, a com es veuen les dunes altes, com es veuen a elles mateixes, altives, com es defineixen i assagen de mantenir principis fundacionals i banderes; mentre es van desfent. A la vegada i mentre correm, de la ingenuïtat dels grans de sorra en fem part.

“Hay que sostener entonces que existen a la vez dos polos, que afortunadamente se distinguen en un cierto nivel, exactamente como se distinguirían una macrofísica y una microfísica. El primer polo comprendería algo así como los investimentos preconscientes de los conjuntos molares. Serían los investimentos del campo social y todo lo que depende de eso, comprendidos los investimentos familiares –la familia es un conjunto molar entre otros, o más precisamente un subconjunto molar–. En el otro polo habría líneas de fuga de fuga moleculares” G. Deleuze. Derrames, clase IV

duna a l’altra

No se surt del territori familiar indemne; al període adolescent, les ferides triguen a ser mera cicatriu, cicatriu potser molesta, enconada potser a algun plec del pensament, insubstancial també pot ser; llavors a penes si es veuen, però es poden tatuar; està de moda i no ens demanem per què i no sabem per què no ens ho demanem. És del territori social (la família hi és, encara que només sigui com a record, record de ferida, d’aixopluc) d’on emancipar-se és més difícil, d’on sortir es presenta com a risc; sabem que potser l’avís de ferides i de ferides-consell es va fer arma eficaç de conservació.

Qui arriba al món el rep com a realitat coherent i lògica; qui arriba al món el troba “començat”, a mitja funció; en aquesta qüestió, l’àmbit del confort familiar s’ha avançat donant fe de la coherència del defora. Crítica vol dir assumir el risc que suposa sortir del territori establert, d’allò que ja és al codi, del defora com a codi; o que (perquè els codis són ficció) es presenta com a evident, com a realitat evident i comuna. Els codis també marquen per exclusió.

Hi ha grans de sorra que marxen de la duna; posem que el vent sigui la forma del seu desig, del pensament esdevenint desig. Els grans de sorra no tenen pensament sinó és com a metàfora, és el que aconsellen des del sentit comú, quan ves a saber què tinguin els grans de sorra al cap. Els grans de sorra que es desterritorialitzen cerquen fer potser una altra duna, però de segur que diferent. Altra sempre és una altra cosa: què és sinó trobar sentit? Perquè a la duna on eren, eren significats: és d’això que tractaven les cabòries dels grans de sorra marxant. Els sentiments és bonic entendre’ls com a cabòries.

Prenem duna, de començament, per família; el desert és –i encara dins el sentit metafòric– allò que anomenem societat (la família és al desert). Es fa de bon entendre què vol dir Deleuze quan parla de fluxos. Ell no diu gra, diu individu: intercepcions en els fluxos; veritables connectors/desconnectors. Hi ha dunes, és cosa sabuda, més resistents, més alçades o resistents. I grans de sorra més decidits. Els jocs de força que diu Foucault, la configuració constant de dunes noves.

Les instantànies donen una imatge falsa del desert, com passa també a les fotografies de núvols o del mar. La manera que la societat té d’aparèixer coherent a una foto és perquè sap codificar el moment, convertint-lo en estàtic, convertint el flux en estàtic: el fixa, cargola, el fa matèria educativa, el ven com a novetat, llei, costum, hàbit, diners.

Si considerem els vents com a tendències, agrupacions de grans de sorra enfilaran en una direcció. Podem tenir en compte el que deia G. Tarde sobre les lleis de la imitació; és a dir, sabem que sovint trobarem dunes amb grans de sorra que no han decidit sinó per rayonnement imitatifo per contagion imitative. En referir-me als tatuatges, pensava en fins a quin punt o de quina manera representaven ferides i consells o la traducció oficial del que eren fets individuals. El caràcter dels tatuatges és borrós. La moda passa ràpid; i també hi ha un risc en ser al marge de la moda. Els grans de sorra estan sufocats del defora, del poder del defora.

No només hi ha la dificultat de pensar, de decidir el vent, fer-lo. Hi ha la consideració moral de l’existència com a gra, deu ser el més difícil, la dignitat del gra malgrat els vents; remar contra vent.

És de la consciència. De la contaminació surant en el pensament de cadascú; ombra amarga. I de si pensa que pensa. Si s’ho creu; com a quanta por de l’ombra cohabita amb. Si considerem ja no decidir el vent –és a dir, quina potència tenim per decidir els pensaments que ens mouen o què movem–, sinó ser-ne conscients,

De la pobresa de pensament propi i independent hauria de ser el tema. En català, temps no té plural; se soluciona afegint un article, els temps; però sabem que escapa: és vent. I és el moment en què l’aturem, on es fa sentit. D’això que se’n diu esdeveniment (Whitehead) és del que ens podem fer responsables. La dignitat es mostra en la humilitat del gra de sorra i la voluntat d’independència o entossudiment. El sentit del moment pot passar a fix. Els significats tenen esperit de funcionari.

per vora de

De la mateixa manera que hi ha qui diuen que hi ha realisme màgic, molt més evident ens hauria de ser l’existència del realisme pobre, aquell comú encarat a la menjadora de llibertat banal de les ofertes de mercat (en el camp polític, es fa d’allò més evident).

Ens hauríem de plantejar si no es tracta del sentit comú en versió postmoderna –“uneix-te al dia clar, d’aquesta manera tindràs raó” Sloterdijk– encara que sigui més venal dir que la por animal empeny sempre vers l’immobilisme. Trobar emplaçament, col·locació i pau (en el descampat).

Creiem que també hi ha un realisme d’il·lusions, però segurament la distància a què es troba deu ser enorme.

Yo-yo Ma

Per whatsapp he rebut un petit vídeo d’un violoncel·lista exquisit, Yo-yo Ma. No el sé col·locar entre aquestes ratlles, però es pot trobar a https://www.youtube.com/watch?v=oDQzRJUphZs. Aneu a saber si per dies o si el censuraran. Apareix el món en l’arc del cel·lo, la situació actual de Catalunya i interpreta el cant dels ocells. És bonic de veure i poder entendre l’altura d’esperit, l’elegància desplegant una realitat, posant davant.

passeig

Desanament, mot que no reconeix en Pompeu, i que a les illes significa sense saó (desazonado? potser), fora de punt, impossible equilibri. Saó és un mot important que cal prendre seriosament. Per no cagar-la, perquè cal trobar el punt, la sazón, la saó, el kairós, el moment (en llatí, ve de moviment; amb elisió del -vi-: fent referència a l’agulla de la balança, a l’instant inexistent que s’ajusta, a la quietud; l’equilibri). Trobar el moment és cercar-lo, per responsabilitat, construir sentit; haver de pensar amb amics, saber-se útil per contacte –amb l’acció i amb els companys– acordar sentit. Respecte, que vol dir tornar a mirar, remirar, repensar; tenir respecte pel que hem de fer vol dir pensar-s’ho bé, aproximar-se, encara que sigui precàriament, al punt de saó; amb compte, el mot espanyol tiento, que sempre tradueixo per seny, con tiento, per respecte: hi són els companys. Il·lús, un temps vaig pensar que calia reivindicar el dret a la responsabilitat; pensava que se m’entendria. Pensava que era una manera de reivindicar la independència dels que volem construir república. Que no volíem fer-la segons ens diguessin; arribar al convenciment, cadascú; i doncs, risc. Llavors, tocar. El desig és això, arriscar-se a tocar, trobar sentit. Reivindicar el risc de la independència, de cadascú per poder fer com a col·lectiu, com a assemblea d’amics, d’iguals.

carranquejar per la línia que separa

Com és una línia que separa? I si s’hi pot habitar; com és de llarga una possible estada? d’hores? de dies? Els morts habiten la darrera ratlla, però és només un supòsit el que dic; potser enyoren les línies velles que separaven i que els va semblar veure. No sé si els morts enyoren res. La desorientació pot ser causa de veure’s obligat a estar en una línia que separa. Pot passar que hi ha individus, poble, així, en genèric, que no havent patit mai equidistància, es trobin ara sota una d’obligada; penso si no serà només que no saben on anar; la desorientació és equidistància per ignorància, per no saber o no entendre, i no se sap ben bé si no l’hagin provocada –tampoc no sabem qui– la situació de tumult, i ves a saber per què, si ha estat provocada. Buidor de tumult.

Hi ha línies que separen i que són geològiques; com a Islàndia, una gran falla que separa la placa tectònica euroasiàtica i la nord-americana. Allà, els islandesos tenen Þingvellir, queés l’indret on feien les assemblees, el primer parlament.

A l’Ardèche també n’hi ha una altra de línia de separació; en diuen “Le partage des eaux”, perquè és el lloc on unes aigües van cap al Mediterrani o unes altres cap a l’Atlàntic. Són llocs turístics, d’excursió; no pas d’estada.

S’està a les línies que separen quan s’està desorientat, quan no se sap cap a quina banda cal tirar.

Les línies que separen són de mena diferent que les de fuga, que són de certesa i de desig; si són potents, van armades d’estratègia (i capacitat de canvi). Segons el que dic, la manca d’estratègia adjectiva els que van perduts per les línies que separen. I sovint es pot pensar que no veuen la necessitat de seure una estona i pensar, començar a armar una estratègia; decidir ardiment. Alguns pensem que en aquest món actual hi ha una estratègia per mantenir la desorientació. Volem dir al descampat.

(les imatges corresponen a les línies de partió. La segona és obra de Gilles Clément)