dissimetria

Fèlix Balanzó Guerendiain

de la propietat de la pena

Explica Descartes que no podia dubtar de la propietat de les seves mans, del seu cos. A jo, més aviat em passa que aquestes propietats em provoquen estranyesa. No les rebutjo, sé que són meves, me les estimo i cuido, potser no massa, però això no treu que em causin estranyesa, gran llunyania gairebé. Quan Montaigne parla de la tristesa, diu que ell està exempt d’aquest sentiment, que no n’és propietari. Desconec si es devia a l’estat social seu i els seus avantatges. L’absència de tristesa sovint és conseqüència de la manca de problemes; ho dic de manera molt vaga i genèrica, com per dissimular. Montaigne parla d’un que va morir de vergonya, també d’un altre, de dolor. En posa molts, d’exemples, i tots són de gent amb causa de sentir pena. Jo no sé si tinc caient trist, tirada a la tristesa, penso que no, però m’equivoco sovint quan faig de referent. Sé que em toca el cor la glosa “Jo no cant per bona veu, perquè Déu no la m’ha dada; jo cant per què no digueu si tenc pena o si tenc creu o si visc enimorada”. Vull dir que hi ha qui es veu millor estant a raser  o amagant les penes. Això no vol pas dir que un sigui trist de mena. Coses de dosis: hi ha, hem de creure, qui amb poca causa pateix gran pena, que els afecta una dosi petita. Hi ha qui ha mester gran pena, una dosi de cavall, en diuen, per tenir pena visible. Però era de l’estranyesa que jo deia. No entendre per què aquella pena. Sovint això ha estat, per a mi i per a molts, causa de cantar com la joveneta de la glosa, tapar, que no et coneguin la pena; ho reconeguem. Tornant a la idea de propietat de les mans o dels peus, sovint tan lluny, la propietat de la pena, creure en la propietat de la pena és ––a jo m’ho sembla–– la causa principal de l’estranyesa, que és òntica. La pena és sempre relativa i, justificada o no, contingent, cosa externa que ens toca.

por

Jo vaig dir, però allò que jo vaig dir ja no em pertany; si més no, de la manera aquella que jo pensava, de la intenció que em movia a dir, del que jo deia que significava. Si d’una banda és necessitat (poques vegades desig) el que ens mou a dir, d’altra és pèrdua (millor: sensació de pèrdua) d’allò que dèiem i que ja no és nostre. I cal ser molt vanitós (directament, imbècil) per creure que en algun moment va ser nostre. Però això no vol dir que no en siguem autors, que no ens responsabilitzem del que hem dit. I dels seus riscos, de les conseqüències, de la vergonya a vegades.

Una altra història són els plagis (al meu departament, hi ha encara un que va copiar de la tesi d’una profe que ell estava dirigint, la tesi, s’entén). Un plagi és lleig, però és una altra història. Deia del que pensem que és nostre, del Mediterrani que pensem haver descobert. Hi ha poques possibilitats de ser un descobridor del Mediterrani; encara que sigui tant bell i vell descobrir-lo a cada cantonada. Descobrir evidències, quin gust; desig de descobrir evidències, copular amb les evidències, no volem fantasmes al llit, repeticions i simulacres. Però també això és una altra història.

Deia de la por a la interpretació, a ser interpretats. Dir que no ens han entès és una mala excusa. Potser per això hi ha tants silencis. De fet, dir allò que tothom diu és una forma de silenci, de ser conformats en el silenci. Potser, segur, necessària: ens fa del lloc. Però res més. La paradoxa: i allò que crèiem nostre, allò que hem elaborat, allò de què som autors, responsables, valents encara que ens mal interpretin està dolçament, perversament, maliciosament, insidiosament contaminat. O si es prefereix, era el Mediterrani. Hi ha, però, que era la nostra manera, en un moment, de veure el Mediterrani. Distinta de la teva, però profundament valenta: basta expressar-se. Encara que hi hagi tants banyistes.

opressió

És curiós, sembla que Pep Guardiola va qualificar d’estat opressor l’Estat espanyol, i que això ha omplert d’indignació els benpensants. Un dels detinguts d’Altsasu, denunciats com a terroristes (només això ja ens ho hauria de fer mirar) ha estat castigat per haver agraït les mostres de solidaritat.

 

 

lleuger abric

Sabem que hi ha una carícia primigènia; dels orígens, poca cosa més en sabem. Els complexos, les manies, les fòbies; tants misteris. Visions, déus de tota casta, mites i poders gravitants. Pors. Veus. Sento veus. Diagnòstics. Interpretacions científiques, Vostè està passant una depressió; calli, cony, estic cabrejat. Traumes d’infantesa, una vegada… i no era, però, una rondalla, És de la carícia primigènia que recordem, herència nua.

de la calma

Conèixer el Super-jo, o l’Inconscient, tant se val, qualsevol dels dos i que m’expliqués, després de tants camins, que en saben dels interiors on habiten, quins secrets s’hi amaguen, què de tot plegat. Imagino algú que com la Beatriu del Dante, amb peu segur em dugués pels laberints de les clares tenebres: tants de misteris com s’expliquen d’aquells territoris. La profunditat revelada, deixar-se aterrir, acceptar el soroll punyent i insuportable dels misteris de l’ànima. Ah, els plaers i les pors; veure la seva veritable cara, deixar-se confondre, fondre’s en els misteris; veritable ritual iniciàtic per a algú, ja provecte, que ha fet tants de camins. Només un dubte, però: i si tot no és altra que històries per entretenir el personal? Vull dir quina és la realitat d’allò que desapareix en veure-ho? Potser, doncs ––es va dir per mantenir la calma––, només mirar el misteri que palpita cercant sentit en superfície. No neguem les garrotxes de la sexualitat, els intricats penyals del desig, les amargures i plaers. Però se’ns fa de mal remuntar edips i frustracions, traumes d’infantesa, els que siguin, per explicar les relacions que expressen les coses.

nota: agafa la flor del dia, però no la donis a mejar als porcs

la lògica escombra cap a casa

No es pot entrar en el temps: ens manté en exclusiu present; un present que, si històricament havia tinguts els seus moments de glòria, actualment és entreteniment, molt sec, ressec, una mena d’entretemps, de passar l’estona. Per què, doncs, el sentiment de clausura, de centre comercial, de gran superfície, d’atronador soroll visual que se n’hauria d’esdevenir no és evident? És de malfiar la coherència amb què es presenta el món com a realitat; carregat de lògica, pes del sentit comú, traçat d’estratègia, ferida. La coherència, en tant que prèvia a qualsevol moment, trafica amb el sentit, el barreja descuradament, això sí, a cada pic segons normativa vigent. Reprendre l’animalitat, una mena de voluntat de poder, d’estendre present, de gosar present; perquè una vegada haguem mort, rebutgem des d’ara els gestos de retrobament de la coherència, de les bones intencions per endreçar-ho tot.

L’escriptura té un moment, que insta, que es construeix com a expressió; després, quan es trasllada, potser en tingui d’altres, molts moments; i és que a vegades arrisca. A més, diguem-ho tot, sempre hi ha massa contemporaneïtats a la vegada, de soroll compartit, penes a penes perceptibles ––i les volíem tocar–– : sobre aquesta base tan fràgil construïm les individualitats. Malgrat tot, les nostres paraules no són irrellevants, són allò que consisteix l’orgullosa pobresa i el combat. Rebutgem des d’ara els gestos de retrobament de la coherència, de les bones intencions per endreçar-ho tot.

També caldria veure si no és massa la distància temporal entre mostrar amb paraules i aquell que les mira. Els temps que ens separa.

Que l’escriptura fixi només és una ficció, en no ser que sempre digui el mateix, que es repeteixi, repapiegi, s’empedreeixi; tot allò fix, per a això hi ha les altres individualitats, abandonades a la lògica ––altres individualitats, que ens volien tocar–– , fins i tots les que ens pensàvem de nosaltres mateixos. Rilke deia que tot allò que es tanca en el fet de mantenir-se o romandre ja està empedreït. El present actual és un gif; bé, qualsevol gif, gif empedreït, golum. I sovint hi ha qui se sent viure en una caixa de sorpreses repetides. Rebutgem des d’ara els gestos de retrobament de la coherència, de les bones intencions per endreçar-ho tot.

despreocupar-se

Desprendre, desenganxar la crítica de la causa, que no sigui conseqüència. Sinó arma-en-present, absoluta pobresa. De la indefensió parlo, com a veritat valenta.

el presumpte concepte de corrupció

El substantiu “estructura” no mostra el procés, ni els moviments ni els canvis constants que caracteritzen tota estructura; la forma o configuració de qualsevol “estat de coses”, de la mena que sigui, és cosa estructurada, esdeveniment pur, i en referir-nos assagem d’establir una relació. Sigui per mostrar què sigui, sigui per mostrar la relació que mantenim amb aquell estat de coses, sigui, fins i tot, per fer d’aquella manera aquell estat de coses. Sovint, això és definir, una manera més contundent de referir. Definir també pretén que l’estructura definida no expressi res del procés en què es troba l’estructura, l’estat de coses: hom defineix cercant un present mort, constituir; però fins i tot les estructures mortes flueixen. Una estructura és el present viu d’un estat de coses. El mot “estructura”, en el seu origen, *streu-, referia el procés d’estendre; això és el que expressa l’infinitiu, “estructurar”.

La relació de les forces que composen una estructura, és a dir, el moviment o el present viu que estructura tota estructura, és com volem entendre el concepte d’estructura. D’aquesta manera creiem que quan es parla d’estructura social, quan es defineix quin estat de coses sigui, s’oscil·la o es busca l’equilibri entre les causes i la llei. Aquesta tendeix al present mort; aquella, a un passat necessari que empara la llei, que la justifica.

¿Es pot parlar de la corrupció sense parlar de l’estructura de la societat? El terme “arrapar”, de la mateixa arrel, *reup-, que “corrupció”, que “arrabassar”, que “robar” sembla que faci referència a un element extern a l’estructura. Passa com amb el sintagma “abús de poder”: algú a l’empara del que sigui, però com a extern, mal-usa el poder; s’ha introduït de manera que abusa; tot poder és un abús, no ens enganyem. Foucault definia el poder (més aviat, evitava el tòpic o definició canònica) com a relació de forces; parlava de micropoders, d’estructuradors de Sabers, de Veritats. Breument, de la realitat oficial. De la Raó, o present mort.

Parlar de la corrupció com a excrescència, com a anomalia, com a cosa d’alguns, fins i tot sistèmics (la major part dels polítics són bona gent, es diu amb sistèmica insistència) és fer un apart: l’estructura social consisteix també, especialment, la corrupció. De manera gràfica, si partim del moviment constant de les forces i les seves relacions, si considerem que és aquest moviment, aquesta relació la que esgraona/consisteix l’estructura social, entendrem com la corrupció només és l’exterior que s’expressa. I el que cal és veure com s’expressa la totalitat, la totalitat dels enunciats, de les visibilitats, de la gestualitat tota de l’estructura i com ens pretén configurar, en tant que ens vol part constituent. D’estranyesa o estrangeria, l’ambient; però està micro-provocat per a la innocència. La corrupció, malgrat els esforços dels mitjans, és conseqüència obligada, prova o evidència que expressa poder, enunciat contundent de la Raó d’Estat.

males paraules

Una de les paraules més lletges que conec és “Estat”. Allò que està. Paraula que envolta una descarada voluntat d’impassibilitat; pretesa Veritat que amaga els orígens, *sta-. Estat pedra. Estat no vol dubta. Pedra-paraula coberta de “hieratisme”, allò que sentíem explicar a les classes d’art hieràticament parlant de l’estatuari egipci, l’Estat també es vol hieràtic. La paraula “Estatut”, se’n deriva sense derives, dreta (a vegades, se’l (passen pel forro? és pot dir d’aquesta manera?) ribotegen). Les “Institucions”, de *en- + *sta-, aval d’Estat. Una altra, encara que no per lletja, sinó per fantasmàtica, és “entitat” (en el sintagma “entitat bancària”, per exemple). “Ordre” és un malson, so de timbals en uníson. O “govern”, vaja una, que de dur la barca ha passat a empènyer la gent, ordenadament, segons proto-cols de Brussel·les.

Quan es diu “segon”, sabem que es desconeix que se’n diu d’aquesta manera perquè fa referència a qui va seguint. Per això també se’n va dir “soci” a qui segueix i com a eufemisme de xai. Podem concloure, doncs, que “Societat” és el conjunt de segons? Per això el “tercer exclòs”, l’enemic, el sobrer, l’anomenat “tercer món”, les tercianes. “Manar” i “menar” ba-dibi-dibi; ba-dibi-dibi-dum.

un atac?

M’estan entrant correus de comentaris que em fan al blog, en anglès. Per mi que és una màquina, un idiota… no sé, i tant me fa. Estava escrivint en torn al somni d’un gos, perquè no només somien en gosses (i viceversa), imaginava un somni com ara un ramat de pastors, i la seva governaça.